L’èxit avui té un preu: sacrificar-ho tot. Aquesta és la promesa, i l’amenaça de la cultura del hustle.
Durant els últims anys, la cultura de l’esforç s’ha convertit en el relat dominant en molts entorns laborals, especialment en el món de les startups. Posem-ho en context: des del s.XIX que es fa servir per parlar de la mentalitat per un treball dur, que no significa la idea que està calant últimament amb la cultura de l’esforç que parlaré avui. La cultura de l’esforç, en anglès hustle culture, és quan la teva vida gira al voltant de la feina dura per triomfar. O el que seria el mateix: si vols triomfar, has de sacrificar-ho tot: el temps lliure, la son, les relacions personals i fins i tot la salut.
Segur que et venen al cap Gary Vee, Elon Musk i altres gurús de l’emprenedoria. Parlen sense embuts de les llargues jornades que fan: 80, 90 o fins i tot 100 hores setmanals. Musk presumeix de dormir a la fàbrica. Gary Vee ens recorda que “si treballes de 9 a 5, no seràs mai el número 1”.
Executing from 9–5 like they teach you in school is not going to work if you want to be number 1. It’s going to lead you to a place where you’re not going to win. Your talent isn’t enough. You’ve gotta put in the hours and stick to the grind.
Gary Vaynerchuk (Gary Vee)
I acceptem-ho, si ho veus escrit en un post motivador a LinkedIn o a qualsevol altra xarxa social, t’anima. Et creus que si renuncies a les distraccions i et concentres al màxim, arribaràs abans als teus objectius. No hi penses en aquell moment que estàs a LinkedIn, perdent el temps (o sí, i tens tals remordiments que ho remeies fent més hores encara). És cert que guanyaràs més i aconseguiràs abans els teus objectius si dediques temps al treball en canvi de mirar Netflix. Però, potser també és necessari parar i mirar Netflix, o sortir a fer de flâneur.
Potser estem entenent malament aquesta cultura de l’esforç. I potser el problema no és l’esforç, sinó com i per què ens esforcem.
Treballar amb aquesta mentalitat de “més hores, més èxit, méselquesigui” només ens pot portar a una direcció: el burnout. Un esgotament que va molt més enllà del cansament puntual. Parlem de dolors físics, ansietat, depressió, pèrdua de motivació i, en els casos més extrems, baixes laborals per incapacitat emocional. Poca broma. I li fem poc cas.
But here’s the catch: humans aren’t machines. And even machines need maintenance.
Indraprabha apunta també que aquesta cultura de l’esforç extrem acostuma a venir dels fundadors de les startups, figures que es presenten com a inspiradores, però que sovint generen dinàmiques tòxiques dins les seves pròpies organitzacions. Si el teu cap presumeix de treballar 14 hores al dia i dormir a l’oficina, tu no seràs menys. I s’acaba creant un ambient tòxic on ningú s’atreveix a demanar descans ni reconèixer que està saturat. El resultat? Desmotivació a la feina.
Tot i que els efectes d’aquesta cultura són evidents, a Silicon Valley, i en altres centres tecnològics, encara es defensa una mentalitat de “com més hores, millor”, com és el model xinès 9-9-6 (de 9 del matí a 9 del vespre, sis dies a la setmana).
Aquesta visió contrasta amb altres moviments que aposten per reduir la jornada laboral. Fa poc semblava que avançàvem cap a una setmana de 4 dies o cap a models més flexibles, que certes empreses i governs han començat a aplicar. Tanmateix, també hi ha exemples com el de Grècia, que recentment ha obert la porta a les jornades de 6 dies en determinats sectors.
Aquestes polítiques no només responen a una qüestió cultural, sinó també a pressions econòmiques i baix rendiment estructural.
La doble cara de la cultura de l’esforç
Els seus avantatges:
- Augment de la productivitat: Pot motivar a treballar fort i aconseguir objectius amb més determinació.
- Inspira disciplina: Pot empènyer a superar la mandra o la indecisió.
- Èxit professional: Promou una mentalitat d’autoresponsabilitat i superació.
Però també té conseqüències greus:
- Burnout generalitzat: És la recepta perfecta per acabar exhaust emocionalment i físicament.
- Desconnexió social i emocional: Deixar de banda relacions i vida personal per centrar-se només en el rendiment.
- Ansietat constant: La sensació de no fer mai prou, d’estar sempre “per sota”.
Ara bé, alguna cosa està canviant.
Sembla ser que al 2023 hi va haver un canvi de mentalitat. Molts professionals van començar a rebutjar o qüestionar obertament aquesta cultura del rendiment sense límits. La pandèmia va accelerar un canvi que ja s’estava gestant: la gent dona més importància a la vida personal i al benestar que a fer hores de més. Va ser quan van aparèixer tendències com el quiet quitting.
Al 2022, Gallup va predir que el baix compromís dels empleats costa a l’economia global 7,8 bilions de dòlars anuals.
I és que el problema és més profund. Tal com explica Tara McMullin, la nostra hiperactivitat laboral també té una funció econòmica: alimentar el sistema productiu. Com més compromisos tenim, més necessitem consumir serveis que ens alleugin la càrrega. Això ens fa acumular més deutes, acceptar més feina… i així successivament. És una roda que gira sola.
Busyness is self-perpetuating — which is another way of saying that busyness supports the growth-at-all-costs imperative of capitalism.
Aquest canvi de consciència no és anecdòtic. A Reddit, un usuari va explicar com va passar anys atrapats en la retòrica dels gurus, seguint rutines impossibles de dur a terme: aixecar-se a les 4 del matí, llegir dues hores, meditar, fer dutxes fredes, treballar 8 hores, aprendre màrqueting digital… I quan feia activitats d’oci, anar al cine, fer una escapada amb amics, una barbacoa, se sentia culpable per no estar “produint”. El protagonista reconeix que no va aconseguir cap dels seus objectius, però sí que va arrossegar una gran càrrega emocional. I té 160 respostes al seu escrit.
Alternatives per sortir del burnout i viure millor
“For so long, we’ve been told to ‘hustle,’ ‘no days off,’ and ‘sleep when you’re dead.’ Those are all the things that are burning us out.”
Gesche Haas, CEO de Dreamers & Doers
No es tracta de deixar d’esforçar-se, sinó de fer-ho amb sentit. D’aquí en surten algunes idees clau:
- Prioritza amb intel·ligència. No tot és urgent. El 20% de les tasques generen el 80% dels resultats (Principi de Pareto).
- Descansa com a estratègia. El descans no és una pèrdua de temps, sinó una inversió en salut i claredat mental.
- Dóna exemple. Si ets líder, cuida’t. Un bon ambient comença per l’actitud de qui mana.
- Mesura per resultats, no per hores. Més hores no sempre vol dir més feina feta. Cal ser eficient, no present.
És la cultura de l’esforç un tema generacional? Pel que sembla, la generació Z està rebutjant aquesta cultura. Els joves donen més importància a l’equilibri entre vida i feina, a la salut mental i a la conciliació entre la teva vida privada i la laboral. Encara que, sent una mica crítics, està molt bé marcar límits i prioritzar la salut mental, però a vegades això pot derivar, potser sense voler, en una certa desconnexió o falta d’implicació. En alguns casos, es percep una actitud més orientada a fer només el mínim necessari, amb menys compromís o ganes de superar-se. No és que sigui una generació mandrosa, però sí que potser estem anant cap a un extrem on l’esforç i la superació personal es veuen amb recel, com si fossin sinònims d’explotació. Potser caldria trobar un punt mig: mantenir el benestar i l’equilibri, però també valorar l’esforç com una eina de creixement i de realització personal.
La cançó de Break my soul de Beyoncé es va convertir en l’himne de la Gran Resignació.
Potser ha arribat el moment de construir una nova ètica del treball: una que ens permeti créixer sense trencar-nos, que entengui que som persones abans que productors, i que el descans no és un luxe, sinó un dret. Aquesta no és una rendició. És una revolució.
