Ha arribat l’estiu. Ara sí, ja ho podem dir, tot i que la calor fa dies que ens acompanya. I per molts estius també significa recordar èpoques passades, quan vagarejàvem per la platja, buscàvem ombres pel poble o menjàvem els macarrons de l’àvia. Quan la nostra vida no seguia cap horari ni cap algoritme marcat per una plataforma.
Ho trobem a faltar no només a l’estiu sinó també a altres moments de l’any. Volem desaccelerar.
Vides accelerades, tendències efímeres
Zygmunt Bauman parla d’una societat on res no dura prou per consolidar-se. Tot va molt de pressa i canvia constantment. Les tendències, que abans duraven un bon any, ara passen a ser fenòmens de setmanes a l’espera de la nova novetat. I això fa que moltes vegades ens vulguem aturar, vulguem frenar. Per feina moltes vegades això no passa fins que tenim vacances. Vacances per desconnectar i per plantejar-nos un canvi de vida.
El boom de les tendències lentes.
Qui no ha sentit a parlar del cottagecore com a tendència? Qui no s’ha trobat imatges a Pinterest que recorden com és viure al camp (en la seva versió romàntica)? Qui no ha pensat, després del confinament, en fer pa a casa? (O ja en vam tenir prou quan estàvem tancats a casa?). Es recuperen manualitats, la meditació, els banys de bosc, l’estona a la cuina…(en un moment en què sembla que les noves construccions defugen de grans cuines). I es recupera perquè es busca una estona de calma, per cuidar-nos, per trobar-nos.
Byung-Chul Han denuncia que “l’acceleració constant ha fet que el temps es fragmenti i perdi tota capacitat de donar sentit a la nostra experiència.” Desaccelerar, segons Han, no és només viure més a poc a poc, sinó viure amb una temporalitat qualitativa, capaç de generar profunditat i sentit. I això, moltes vegades, no ho apliquem. No busquem qualitat. O pensem que sí, però anem perduts buscant convertir-nos en millors persones, en un ideal que ens hem imaginat, perquè ho hem vist a les xarxes. Les tendències sempre ens mostren un món ideal i volem habitar en aquest món.
Però la ironia és que un estil de vida pensat per eliminar les pressions socials ha acabat generant-ne de noves. De vegades sembla que només aquells amb més privilegis poden permetre’s viure realment a poc a poc. El slow living pot acabar sent, així, un estil de vida gairebé elitista.
I toquem un dels riscos d’aquesta mentalitat de “hem de seguir la tendència”: cansament. Cansament provocat per la pressió que ens autoimposem per saber tenir aquesta vida somiada.
El perill d’idealitzar el slow living
Una pressió es manifesta quan intentem seguir rutines de millora personal que veiem a les xarxes: aixecar-se a les cinc del matí, meditar, llegir un llibre a la setmana, fer esport cada dia, menjar perfectament saludable, aprendre idiomes… Són hàbits que, en si mateixos, poden ser positius, però que sovint adoptem no perquè neixin d’una necessitat pròpia, sinó per no sentir-nos inferiors als estàndards que veiem projectats.
Aquesta pressa constant genera persones cada vegada més estressades, desconnectades, i sovint dominades per la por i la manca de pensament crític.
També ho veiem a l’àmbit professional. L’obsessió per la productivitat fa que molts treballadors dediquin hores extres no per passió, sinó per por de quedar-se enrere. No podem tenir una estona lliure. Hem de ser productius. S’imposa la idea que sempre s’ha de fer un curs més, adquirir una habilitat nova, ampliar el currículum, sense temps per valorar si això realment connecta amb el que volem o si respon a una pressió social.
Ens cansem no tant pel que fem, sinó pel que ens obliguem a fer per no quedar-nos enrere.
Byung-Chul Han
I escric això mentre estic al poble. Allà on les coses sembla que s’aturin. Allà on sí, imagino aquesta vida de desacceleració. On imagino com seria poder cuinar una bona amanida, inventar receptes noves, sortir a córrer o estirar-me a llegir. I sí, amb els remordiments de no ser gens productiva. Em costa, en aquest ambient, treure l’ordinador i treballar, obligar-me a seguir l’agenda. Si hi visqués tot l’any, treballaria? Segurament el món m’acabaria posant a lloc. A lloc vol dir estar tot el dia pendent de fer mil i una coses? De treballar quant més millor? De ser “productiva” amb tot el que faig? Tot el que faig ha de tenir una raó de ser?
Des de la Revolució Industrial, la nostra cultura ha valorat cada vegada més la rapidesa. Aquells que es mouen per la vida a gran velocitat són vistos com a més valuosos.
Potser és així com tinc la sensació que són les ciutats les que ens empenyen a aquesta acceleració constant, junt amb les xarxes socials. És un sistema que ens arrossega, que es retroalimenta i que no només afecta les persones a nivell individual, sinó que també ha impregnat profundament la manera com funcionen les empreses.
Les empreses també necessiten desaccelerar
Aquest ritme accelerat no només ens afecta personalment, també ha arrelat en la cultura de moltes organitzacions. Les empreses es mouen sovint al compàs de les tendències, amb l’obsessió de no quedar-se enrere. Llançar nous productes cada vegada més ràpid, adaptar-se a totes les modes, estar constantment presents a les xarxes socials… Però, en aquesta cursa, moltes empreses s’esgoten i, de retruc, també esgoten les persones que hi treballen.
Desaccelerar, per a les empreses, no vol dir deixar de créixer o de ser innovadores. Vol dir revisar el per què fan el que fan i deslligar-se de la necessitat d’estar contínuament perseguint l’última tendència. Vol dir posar les persones al centre, tant les que formen part de l’organització com les que en són consumidores. Vol dir deixar d’operar únicament en base a la productivitat immediata per apostar per projectes més sostenibles, amb sentit, a llarg termini.
Sovint, les empreses abracen les tendències lentes com a missatge de marca, però no com a filosofia real. Parlen de benestar, de temps de qualitat, de sostenibilitat, però internament mantenen ritmes de treball frenètics, exigències constants i estratègies que prioritzen el rendiment per sobre de les persones.
Fer menys, però millor
És aquí on les organitzacions tenen un repte important: adoptar realment la cultura de la desacceleració. Com? Potser vol dir deixar espai a la pausa, acceptar que no cal estar a totes les xarxes, ni respondre a totes les modes, ni llançar campanyes cada mes. Potser vol dir donar més temps als equips per crear, per pensar, per innovar amb profunditat i no només amb velocitat. Potser vol dir atrevir-se a fer menys, però millor.
I potser, si una empresa decideix sumar-se a una tendència, cal que es pregunti amb honestedat: ho fa perquè respon a la seva essència? O només perquè “toca”?
Aquesta desacceleració conscient no només pot millorar la vida de les persones que hi treballen, sinó que pot aportar més valor, més coherència i més autenticitat a allò que ofereixen al món.
Si és sota aquesta raó que seguim una tendència, benvinguda sigui.
Al final, viure lent no vol dir viure perfectament, sinó viure plenament, amb presència i intenció.
