Els últims dies de l’any, amb els resums anuals i previsions pel 2026, he anat confirmant allò que he llegit i entrevist durant el 2025: no estem cansats de la tecnologia ni de la IA en si mateixa, sinó del soroll constant, de la pressa per dir alguna cosa nova. Aquesta saturació no genera entusiasme, sinó que al final ens està bloquejant. I davant del bloqueig pensem a abandonar la tecnologia, la IA, sense plantejar-nos que podem utilitzar-la per treballar millor.

El retorn del blog i del contingut que es pot rellegir

I com que fugim d’aquesta tecnologia, també tendim a tornar allà on estàvem bé. A allò que podíem controlar fora d’algoritmes i fora de presses. Tot i viure immersos en l’era del vídeo curt, del scroll infinit i de la hiperestimulació, la gent continua llegint. O més aviat, torna a la lectura lenta. Es nota amb el creixement de newsletters llargues. Perquè no llegim qualsevol cosa, llegim allò que ens aporta criteri, context i profunditat. Llegim quan percebem que darrere d’un text hi ha algú que ha pensat, ha triat i ha ordenat. Aquí és on el slow content deixa de ser una tendència estètica per convertir-se en una necessitat cognitiva.

En aquest escenari, torna la idea del blog: Articles ben treballats, textos llargs que es poden rellegir, vídeos horitzontals de YouTube que desenvolupen una idea amb calma…

Escriure per pensar: escriptura, criteri i lideratge

Un altre patró que he anat observant és la relació cada vegada més estreta entre escriptura, pensament i lideratge. Escriure no és només comunicar; és pensar. Quan escrivim, el cervell funciona d’una altra manera: apareixen connexions noves, idees que no sabíem que teníem, matisos que només emergeixen quan ens obliguem a ordenar el pensament. En aquest sentit, farem servir la intel·ligència artificial per escriure, però serà principalment una eina que ens ajudarà a pensar i a estructurar el nostre pensament. Perquè les nostres idees pròpies són les que ens ajuden a posicionar-se com a referents en un oceà de contingut previsible. No hem de rebutjar la IA, hem d’entendre que el valor humà no es pot automatitzar: és la capacitat de donar sentit, de prioritzar, de connectar.

La curadoria com a infraestructura de coneixement

Aquí és on la feina com a curadora esdevé central. La curació ens ha d’ajudar a orientar, en construir mapes, en integrar en canvi d’afegir. La curadoria actua com una infraestructura de coneixement: redueix l’esforç cognitiu, ordena i permet avançar amb més seguretat.

He anat veient com la confiança ja no es construeix demostrant constantment que saps més que els altres, sinó assumint part de la càrrega mental del teu públic. Quan algú percep que l’ajudes a situar-se, que li mostres camins clars, que connectes idees disperses i les poses en context, deixa d’avaluar cada peça per separat. Comença a confiar. I aquesta confiança no ve de l’admiració puntual, sinó de la continuïtat, de la coherència i del criteri sostingut en el temps.

En aquest sentit, passem d’un model de thought leadership basat en la brillantor individual a un model de trust leadership basat en l’orientació, com explica Robin Good. De competir per originalitat a aportar sentit. De voler guanyar moments a construir relacions. La curació no ven idees noves; ven comprensió. No promet novetat constant; ofereix estructura, filtres i itineraris.

El 2026 com a punt d’inflexió

Tot apunta que el 2026 serà un any per tenir els ulls i la ment molt oberts, però també per frenar. Per escoltar millor. Per tornar a continguts que no busquen impactar en cinc segons, sinó acompanyar en el temps. I en aquest context, el retorn al slow content i el paper de la curadoria no són una moda, sinó una resposta madura a un entorn saturat. Una manera profundament humana de navegar enmig de la complexitat.

La meva feina com a curadora no serveix com a creadora constant de contingut nou, sinó com a algú que ajuda a posar ordre, a contextualitzar i a transformar informació dispersa en coneixement útil. Quan el problema ja no és la manca d’idees sinó l’excés, el valor es desplaça cap a qui sap filtrar, connectar i donar criteri.

És en aquest espai, entre la informació i la decisió, on centro la meva feina.

Per això, serveis com el de coneixement estratègic responen directament a aquesta nova etapa. No es tracta de recopilar dades, sinó d’investigar, seleccionar i estructurar informació rellevant perquè marques, equips o professionals puguin pensar millor i decidir amb més claredat. És una feina de base, sovint invisible, però imprescindible quan volem construir relats sòlids, estratègies coherents o posicionaments que no depenguin de la darrera tendència.

El mateix passa amb la redacció estratègica, entesa no com a producció de textos ràpids, sinó com a espais per ordenar idees, fixar criteri i construir pensament propi. Escriure amb temps i amb context és una manera de liderar sense cridar, d’aportar continuïtat enmig del soroll i de generar confiança en un entorn saturat de contingut previsible. Són textos que no busquen l’impacte immediat, sinó que acompanyen, expliquen i ajuden a entendre.

Tot canvia, sí. Però en el fons, tornem al que és essencial: pensar abans de comunicar, entendre abans de crear, i confiar en qui ens ajuda a orientar-nos quan el camí és massa sorollós.