A principis de setembre es va votar al Congrés contra la llei de treballar 37 hores setmanals. Fa més d’un segle que es va establir la jornada 8-8-8: vuit hores de feina, vuit de temps lliure i vuit de descans. Era una conquesta social. Ara, més d’un segle després, ens plantegem escurçar la jornada i, sorprenentment, encara hi ha debat. Alguns defensen que necessitem més hores per produir el mateix, d’altres asseguren que amb menys hores seríem igual d’eficients, si no més.

La pregunta que em faig és aquesta: necessitem realment més temps per fer la feina que fem? O la feina creix per ocupar tot el temps que tenim? Cal Newport ho explica així: “perquè en el treball modern del coneixement associem l’activitat amb la utilitat, així que seguim dient “sí” o inventant tasques digitals frenètiques, fins que hem omplert cada últim minut de la nostra setmana laboral amb acció.”

Vols rellegir aquest text amb calma?

L’he maquetat en format magazine amb les cites i referències per tenir-lo a mà quan vulguis.

📩 Escriu-me MAGAZINE i te l’envio.Message Roser Manté

I això encaixa amb el que diu Dan Koe: “we’re not addicted to hard work, we’re addicted to the dopamine of staying busy — of feeling important.” Potser no treballem tant per necessitat real, sinó per sentir que som algú si no parem.

Això em porta a pensar en la nostra obsessió per “fer”. Hem convertit el temps en un espai que cal omplir: si no fem res, és temps perdut. Els clubs de les 5 AM o les rutines de 5 a 9 del vespre en són un exemple. No són només rituals de benestar, sinó checklists que ens tornen a posar en mode productiu fins i tot a les hores que haurien de ser de descans o d’oci. Ens mesurem el temps lliure com mesurem el treball: quantes pàgines hem llegit, quants passos hem fet, quants hàbits hem completat.

I quan no fem “prou”, ens sentim malament. No només és FOMO, és el que alguns anomenen productivity shame: la sensació que mai fas prou, encara que la teva llista de tasques estigui tota completada.

Fa uns dies obria Instagram i m’apareixia un vídeo promocional de la sèrie The Morning Show on els preguntaven als autors per la seva rutina matinal i si eren com els protagonistes de la sèrie, que es lleven a les 3:30 per temes laborals. La majoria explicaven que el primer que fan és passejar el gos. La Reese Witherspoon té una rutina ben establerta, marcada. En canvi, la Jennifer Aniston acceptava que no és gens matinera. Un d’ells confessava que el primer que fa és obrir el mòbil i fer mots encreuats. El cas de la Reese és el que s’acosta més a l’ideal de la gent que vol ser productiva; el que confessa que obre el mòbil és, per mi, el realista. Que ens prometem grans coses i acabem amb una pantalla.

Tinc la sensació que, sent del club de les 5 AM, perdem les 8 hores de son. Amb els nostres horaris, que sopem a les 9 i anem a dormir entre les 10 i les 12, si ens llevem a les 5 AM, quantes hores de son fem? Estem sacrificant temps que necessitem, per salut i benestar, per una moda passatgera? Per la idea que hem de ser productius en tots els nostres àmbits (laborals i familiars)?

Potser el problema és que volem ser productius a totes hores. No ens plantegem tenir temps lliure, temps de no fer res. Treballem, en general, 8 hores al dia en les quals busquem ser al màxim productius. I tant l’abans com el després, també volem ser productius. I confonem voler fer coses per gust amb fer-les per productivitat. És normal buscar una estona per meditar, sortir a córrer o llegir i està molt bé fer-ho, però ho tenim marcat en un calendari i no estem satisfets si no fem un check. I no només el check, ho hem d’ensenyar.

I això genera un efecte pervers: la productivitat performativa. Aquesta mena de productivitat no busca tant el resultat com l’aparença de ser productius. Respon a una lògica de “ser vistos treballant”, no necessàriament de fer avançar projectes. A la feina, això es tradueix en calendaris plens, correus contestats a tota hora i reunions que sovint només serveixen per justificar la reunió següent.

El problema no soy yo. No son mis prioridades. No son mis límites. No es que no sepa decir NO. Es que estamos haciendo del trabajo una bomba de productividad inasumible mientras nos contamos que el autocuidado y una clase de pilates son la clave para manteneros cuerdos. Y que lo que importa es el tiempo de calidad con los tuyos. No. Mira, la cordura es que es absurdo dedicar al trabajo 10 horas al día. Sin contar la de veces que soñamos con él. Sí 10 horas, entre desplazamientos y comer y todo haciendo mil cosas a la vez.

Amaya Ascune

El problema és que aquesta dinàmica desgasta. Quan la productivitat és performativa, ens obliga a actuar constantment en mode visible: connectats, disponibles, responent. I ho fem per donar una imatge que no sempre és certa.

A llarg termini, la productivitat performativa crea un cercle viciós: com que el valor es mesura en activitat visible, no podem aturar-nos sense sentir-nos culpables. Això acaba contaminant també el nostre temps lliure: si no l’“aprofitem”, pensem que el perdem. I així es tanca el cercle: la vida sencera es converteix en un escenari on hem de demostrar que som útils, actius, disciplinats. I arribem a punts de burnout. I a les empreses, aquest parar no es fomenta. Podem parlar de l’intent de compensar l’estrès amb iniciatives de “benestar” que s’organitzen des de les empreses: capses de fruita a l’oficina un dia a la setmana, tallers de mindfulness, propostes d’afterwork saludable (excursions, pàdel…).

Però si no s’actua sobre el problema de fons aquests programes són només cosmètics. És com donar vitamines a algú que no para de córrer sense deixar-lo descansar.

La Ayushi Thakkar explica que moltes vegades el problema no és només d’hores o de condicions laborals, sinó de com vinculem identitat i ocupació. Ens definim per la feina que fem: “soc advocada”, “soc mestra”, “soc creatiu”. No diem “practico dret” o “ensenyar és el que faig”. L’acció es converteix en essència. I quan no produïm, sembla que no som.

Potser per això celebrem com un triomf quedar per fer un cafè sense agenda, dinar amb algú sense mirar el mòbil o passar una tarda de mandra a l’agost. Ho convertim en esdeveniment perquè ens hem acostumat a viure cronometrats.

Com escriu Sílvia Catalán:

“A veure si resulta que estem totes tirant d’un carro carregadíssim amb coses que no hi hem posat nosaltres, i ningú pot, però totes fem veure que sí.”

Potser l’autèntica revolució no és treballar 37 hores en lloc de 40, ni fer més ioga, sinó atrevir-nos a fer menys.

No omplir cada buit amb tasques, no respondre cada missatge a l’instant, no justificar cada minut com si fos una factura.

Aquest text forma part, junt amb una sèrie de recursos extres, d’un magazine mensual que pots rebre al teu correu cada mes si ets subscriptor de pagament de Notes des de l’oficina. El primer número (aquest) és gratuït per subscriptors.

💎 Els subscriptors de pagament tenen, a més:
• Accés complet al banc mensual d’articles curats i llicència per reutilitzar dins del teu equip o projecte.
• L’assaig del mes i lectures comentades.
• Magazine físic amb assajos, lectures extres, postals i detalls especials.