El dia 8 de febrer als EUA es va celebrar la Super Bowl. Segur que n’has sentit a parlar, aquell partit de futbol americà que importa més el que passa a la mitja part que no pas el partit en sí. El primer anunci de la mitja part (que aquí té l’equivalència amb el primer anunci de l’any), el concert per distreure el públic i que s’ha convertit en tot un espectacle… i més espectacle que mai amb l’actuació de Bad Bunny.

Qui no ha parlat de Bad Bunny i del seu show durant aquests dies? Qui no ha analitzat com anava vestit, quins països va dir, si va ser tot en castellà, qui eren els convidats especials, les referències a Puerto Rico… Entre totes les converses hi havia dos bàndols: els que s’emocionaven amb qualsevol referència (sobretot llatino-americans i canadencs) i els que analitzaven fins al mil·límetre el show.

No he vist el show complet, no m’he assegut a analitzar totes les referències. Tot i que ho vaig pensar. No m’agrada especialment Bad Bunny, tot i que taral·lejo alguna cançó fins i tot quan se’n fan versions més nostrades, però sí que he vist una tendència, en el seu últim disc, cap a un gir i una elevació de la seva identitat. Música amb base tradicional, campanyes unides al disc… que m’ha fet pensar quin significar real hi havia darrere aquest gir. Màrqueting? Rentada de marca? Consciència política? Potser, perquè a vegades les grans històries venen d’aquí, un tema personal com podria ser sentir-se rebutjat per la cultura a la qual intentes arribar? Són conjectures, sense base, perquè eren preguntes que em feien dins la meva curiositat, però que al final no he estudiat. Però només calia obrir un moment l’Instagram per trobar-se mil i un clips analitzant qualsevol gest que es fes durant el show. S’analitzaven fins i tot els arbres-persona!

I aquí va entrar el meu debat intern. Escric sobre un tema de què està sobradament escrit? M’apunto a aquesta moda? O ho deixo i no ho analitzo? M’he frenat moltes vegades, d’escriure alguna cosa que està “superdemoda” en un moment concret. I m’ha fet plantejar:

• Estem analitzant perquè el tema ens interessa?
• O estem analitzant per no quedar-nos enrere?

Això provoca que moltes vegades aquesta anàlisi sigui quasi en directe, que no deixem perdre temps entre que ho veiem i ho comentem. Hem de ser ràpids, hem de ser els primers, hem d’aprofitar el hype.

Però, i si perdem anàlisis? I si perdem capacitat de detectar millor els fets? D’extreure’n conclusions millors? De quedar-nos a la superfície? Perquè la veritat, de la gent que ho comentava, qui ho feia perquè tenia interès real en la música, en la política darrera el show, en el vestuari? O és que no volien quedar fora del debat?

I aquí entra la meva reflexió. Crec que ningú (m’incloc) vol quedar exclosa de la conversa. I avui en dia la conversa està a les xarxes, en qui fa un post, un vídeo, un audio, parlant d’un fet que ha passat, un acte que s’acaba fent viral o que ja és viral. Pel seu significat i pel que nosaltres comentem, perquè no ens podem quedar enrere.

En aquest punt és on crec que sortim perdent. Hem de ser ràpids. I o ho estem treballant des de fa temps (amb l’exemple que posava, d’haver analitzat el disc abans), treballem en comunicació, política o vestuari i sabem per on van les tendències, o l’anàlisi que en podem fer quedarà superficial, no aportarà coneixement ni context. Sí, va ser el primer a cantar en espanyol. La raó perquè la resta de llatins no ho van fer, ho hem analitzat? Sí, va fer sortir tot un referent com Ricky Martin, però algú es va parar a explicar què significa Ricky Martin per la cultura musical llatino-americana moderna?

I en aquesta falta d’anàlisis moltes vegades ens acabem repetint.

Aquest mateix patró de superficialitat immediata no només passa amb espectacles virals. També es veu quan analitzem literatura o cinema: la vulnerabilitat, el dol, la complexitat femenina només es capta si ens donem temps per pensar-hi, en privat, abans de comentar-ho públicament. Ho és en el cas de Hamnet. Potser el meu algoritme em porta per camins que no toquen, però el que sí que sé és que Agnes porta el dol diferent a Will, que al final veu XXX, però què significa que el pogués tocar? Com es vivia la mort, habitual, a l’època moderna?

No és que ens falti interès, ni que no tinguem capacitat crítica. El problema és que la pressió per comentar abans que ningú ha convertit l’anàlisi cultural en performativitat, en lloc de comprensió. I no tenim temps per pensar, per escriure, per analitzar. Agafem la primera idea i en fem un post. La repetim d’algú que hem vist que ho deia abans. No ens volem quedar enrere i en realitat ens estem quedant enrere. Perquè volem comprendre el perquè de les tendències, de les vibes, dels moviments i el que fem, al final, és apuntar-nos a la conversa. Per por de no ser-hi.

I en voler ser-hi ens convertim, automàticament, en experts i en persones que estem a on s’ha d’estar. Coneixem totes les referències culturals de moda, reconeixem qualsevol simbologia i entenem el perquè del seu ús. Però la veritat és que moltes vegades, com que no tenim temps d’analitzar-ho, de pensar bé, cometem errors. Errors com explicar que el nen de la SuperBowl era el nen detingut uns dies abans i no posar en context què significava per Bad Bunny en realitat aquell nen, errors com acusar d’apropiació cultural sense conèixer el rerefons de què vol comunicar una marca.

La veritat és que parar-nos a analitzar qualsevol acte, esdeveniment o tendència necessita temps. Temps en què no publiquem a les xarxes socials i això es llegeix com una absència. Millor dir alguna cosa ràpida que mirar més profundament el significat del que passa. I individualment ho podem fer, però quan som una marca (personal o no), ens hauríem de parar a reflexionar més sobre què comuniquem i el perquè ho fem.

Realment volem ser a les xarxes socials, a les converses, per ser-hi o volem participar-hi per aportar context o per simular una expertesa que no hem tingut temps de madurar?

Perquè analitzar de veritat és respondre a coses que potser no sabem. Significa haver de buscar què és un vejigante, entendre la relació colonial entre els EUA i Puerto Rico, o investigar com es vivia la pesta a l’Anglaterra del segle XVI. I no hi ha temps, si volem estar a la conversa.

Per això preferim la superfície. Sense tenir en compte que ens aportaria molt més fer una bona anàlisi.

I ho dic des del punt de vista de la meva professió, de la meva feina. Com a documentalista no m’interessa ser una caçadora de tendències, m’interessa més entendre què hi ha darrere aquesta tendència, el perquè ara i no abans. Les empreses i les marques necessiten context no només per ser rellevants, sinó per no cometre “cagades” que neixen de la pressa i la ignorància.

En un món que corre per opinar, la figura del qui s’atura a investigar s’ha tornat gairebé subversiva. Però és una pausa necessària. Potser no he escrit sobre Bad Bunny el mateix dia de la Super Bowl, però sí que he entrat en un pou sense fons, en un bucle. I en el cas de la Super Bowl n’he sortit relativament de pressa, en altres vaig agafant idees d’aquí i d’allà, vaig guardant notes i vaig connectant. Per acabar tenint una visió més profunda.

Al capdavall, prefereixo arribar tard a la conversa i aportar-hi una veritat, que arribar-hi la primera per només repetir un eco.

Evidentment amb aquesta reflexió no vull dir que no hi havia coses per analitzar. Que volia dir molt i que tot tenia el seu significat. Que hi ha una lectura política, de comunicació i identitària important. Tot això no ho nego.

Fotos de Pexels