Quan vaig començar a bloguejar ho vaig fer simplement perquè m’agradava escriure. Va ser als inicis dels blogs com a dietaris personals online. En el meu cas no era un dietari personal però hi tenia l’esperit. Més tard vaig crear dos blogs més, el primer era per la necessitat d’explicar de què treballava, qiè havia estudiat i què m’havia portat a treballar en una oficina com a documentalista. Crec que va ser la primera llavor, molt petita, del que avui en dia és Roser Manté. El segon/tercer va ser un blog semi-professional sobre manualiats per nens, costura i altres necessitats. Venia de l’unió del meu hobbie costuril i d’allò que buscava pels meus nens. Fins fa poc va estar actiu i ara m’he centrat en el seu dia a dia a Facebook. Amb aquest vaig conèixer moltes blogueres. De totes elles he anat seguint en major o menor mesura el seu camí.

El que he vist és que moltes, la majoria, tenen el blog com a hobbie i poques han passat a fer el salt a professionalitzar-se.

Al món anglosaxó fa molts anys que el món bloguil s’ha convertit en un trampolí perquè moltes persones creatives, principalment dones i mares, tinguin els seus propis negocis. Deixant de banda les dificultats que posen els diferents governs en el món dels autònoms, aquí les ments creatives tenen blogs com a hobbie però no han desenvolupat un negoci al seu voltant. I em pregunto: Per què?

En un moment que el .cat està en alça, que hi ha un bon posicionament de les webs en català, les blogueres que han volgut tirar endavant un negoci endavant ho han fet escrivint en castellà. La seva possibilitat d’arribar a un mercat més llunyà és evident però em pregunto si aquí les ments creatives van un pas encara més enrere del mercat anglosaxó i per això blogueres catalanes encara n’hi ha poques.

Aquest post no vol ser res més que una reflexió en veu alta i també de fer que aquestes blogueres, si n’hi ha, es donin a conèixer. Perquè sóc de les que crec (dieu-me somiadora) que juntes ens podem donar suport, ajudar, parlar, explicar les nostres alegries i penes, etc. I també perquè, què millor que donar-nos a conèixer entre nosaltres?